Tancament del blog

No volia deixar el blog tancat sense fer unes reflexions finals sobre la meva estada a l'INS Mont Perdut aquest trimestre. Sembla que era ahir que començava aquesta petita aventura. Dic petita, perquè ben bá ha estat petita: l'horari que he fet al centre no m'ha permès veure i gaudir plenament de totes les opcions de desenvolupament professional que hi ha en el centre com a psicopedagoga. No obstant, les característiques del centre i la seva complexitat han fet que tot el que hi he vist i observat ha estat prou interessant i sobretot m'ha despertat reflexions profundes.

El treball amb alumnat més gran del que estic acostumada, l'entrada en un centre de les dimensions del Mont Perdut, la organització..., juntament amb els prejudicis que portava a la meva motxilla respecte l'educació secundària (que sí, alguns s'han confirmat, però d'altres no!) feien que aquestes pràctiques les encarés amb il·lusió però també com un repte professional i personal.

Al llarg de les pràctiques he pogut coincidir amb professionals diversos (degut també al meu horari) i diferents estils d'ensenyament i de relació amb els alumnes. Me n'enduc la proximitat d'alguns amb els alumnes, la significativitat dels continguts que feia a l'aula d'una altra, la implicació amb alumnes i famílies amb dificultats, la sobrecàrrega de feina a l'hora de fer informes, plans individualitzats...

Tot això, m'ha donat un aspectre ampli de visió de totes les tasques que un psicopedagog pot fer en un centre de secundària, i també m'ha ajudat a situar-me en aquelles on jo, com a professional em sentiria més còmode. La veritat és que havent fet les assignatures de la UOC, així tan per separat i de manera molt teòrica em feia veure la pràctica psicopedagògica com quelcom molt llunyà al meu estil pedagògic així en general. Però ara, penso que pel meu bagatge i experiència personal podria fer perfectament moltes de les tasques que s'hi fan i a més prou bé.

Un dels aspectes que més frustració m'ha generat i del qual he parlat força en aquest diari, de manera més directa o indirecta és la manera com es tracten els continguts a la secundària obligatòria, la parcialització del saber i la no aplicabilitat d'allò que es fa a l'aula en molts moments. Això és el que ha motivat la meva proposta d'intervenció de cara al pràcticum dos, que vaig explicar en el post anterior.

Metodològicament parlant, penso que hi ha una gran feina a fer respecte aspectes tan claus en l'actualitat com l'ús de les TIC a l'aula, o la connexió amb el món real d'allò que passa a l'aula i la mirada competencial a les classes. El cert, és que es fa difícil amb els alumnes que tenen més dificultats i que assisteixen a grups d'adaptació curricular, però cal tenir en compte que justament seran aquests alumnes els que més necessitaran aquesta connexió amb el món exterior dels continguts, ja que malauradament, són ells els que o bé no superen l'etapa o bé no segueixen els seus estudis un cop acabada l'obligatòria.

M'enduc també el dubte al pap, relacionant amb l'article que comentava la investigació d'Aina Tarabini que també té un post en aquest blog, de si realment és útil aquesta separació en els grups d'adaptació curricular, o seria més profitós si enlloc d'això un professional del departament d'orientació pogués treballar amb els de català, matemàtiques... per tal d'elaborar programacions i sessions més inclusives i millora per a tot l'alumnat.

No osbtant, en general, la meva motxilla està més plena d'experiències i aprenentages que no pas dels prejudis que comentava abans. Per mi suposava un repte, encarar aquest trimestre comaginant totes les meves activitats a part de les pràctiques i la feina, que no són poques, però el cert és que veure el treball que es pot fer des de la orientació educativa portat a la pràctica i fora del paper, m'ha aportat l'espurna de motivació que feia temps que em faltava per acabar els estudis.