L’escola no és per a tu: reflexions entorn a les pràctiques a l’INS Mont Perdut de Terrassa

Fa uns dies, em va arribar aquesta conferència organitzada per la fundació Bofill, a l’entorn de l’informe titulat “l’escola no és per a tu”. M’ha semblat interessant recollir-ne una breu reflexió aquí al blog, ja que moltes de les afirmacions que hi fa Tarabini, reflecteixen perfectament algunes de les situacions que visc al centre de pràctiques.

Com ja explicava en d’altres posts, el centre on faig les pràctiques és un centre de màxima complexitat, amb un nivell de diversitat molt elevat. Aquesta diversitat, però, probablement queda emmarcada dins d’aquestes descripcions que Tarabini descriu en la xerrada com “limitades”. En concret, aquella que veu la diversitat només com a problema i que per tant, s’aplica als individus que són diferents i no compleixen uns patrons de normalitat: una alta proporció de nouvinguts, absentisme, alumnes d’ètnia gitana… Per tant, darrere la diversitat aparent del centre, trobem aquestes dinàmiques de desigualtat que es generen en plantejar la diversitat com aquest mite, culturalista i folklòric que la pressuposen positiva per defecte.

El 2016, el síndic de greuges de Catalunya, va publicar un informe en què situava Terrassa com una de les ciutats amb major segregació escolar de Catalunya. Un dels centres, on més exagerada és la situació és l’INS Mont perdut. La situació  de fet, és força similar al centre on treballo, una escola de primària en una barriada de la mateixa ciutat. El cert, és que tal com exposa Tarabini, diversitat no és el que hi ha en aquests centres, on s’acumula un volum molt elevat d’alumnes nouvinguts, amb situació de risc social, pobresa... En aquest cas, tal i com apunta el síndic en el seu informa parlem de segregació i aquest fet afecta directament en la capacitat d’aprenentatge en igualtat de condicions, oportunitats i resultats que comenta Tarabini al vídeo.

El cert, és que molts d’aquests alumnes necessiten ajudes més enllà del que els centres els poden ajudar, pel que els seus resultats i les seves oportunitats es veuen directament afectats.

És un problema de difícil solució en un pràcticum, però he considerat oportú comentar-ho al blog, ja que m’he sentit plenament identificada amb moltes de les situacions que exposa Aina Tarabini (primers 30’ de vídeo).