Tancament del blog

Tal com explicava en el pràcticum 1, el món de la secundària sempre havia estat una inquietud per a mi. Haver treballat, fa uns anys, amb els pioners del cau em feia coneixedora de com d’apassionant pot ser l’adolescència com etapa de la vida des del punt de vista educatiu. No obstant, la meva visió somniadora d’aquesta etapa educativa s’ha vist una mica trencada quan he tingut l’oportunitat de trepitjar i palpar la realitat.

Una vegada més m’he vist envoltada de professionals que treballen moltíssim, amb nois i noies que tenen contextos molt complicats: a més de dificultats d’aprenentatge, la majoria tenen situacions familiars, econòmiques i culturals molt precàries. El desbordament i la sobrecàrrega de feina és un constant: informes, avaluacions, reunions amb ajuntament, EAP i altres organismes, tutories… Professors que obren el correu i en dues hores tenen 20 missatges nous del centre. La realitat, és que treballar amb alumnes amb aquestes situacions, en una etapa de canvi com és l’adolescència i en aquestes condicions no garanteix que es pugui fer l’acompanyament que molts d’ells necessiten per desenvolupar-se i aprendre. Tal com explicava Tarabini en el vídeo que vaig penjar, la segregació escolar esdevé una llosa per a l’aprenentatge d’aquests alumnes i impedeix que la seva vida acadèmica es desenvolupi en igualtat d’oportunitats.

Penso que és crucial tenir en compte aquest factor per entendre bé la vida a l’institut on faig les pràctiques. El meu projecte final, gira a l’entorn de l’aplicació de noves propostes metodològiques a l’àrea de matemàtiques per tal de fer-les més manipulatives. Però, com explica Tarabini, la innovació tampoc és sempre la solució i segurament seria molt més profitós un procés de treball des de l’aula si a més d’aquestes propostes, hi pogués haver certa dinàmica de treball multinivell i heterogeneïtat a l’aula. Em trobo, que en el moment que es plantegen aquests materials, només per als alumnes que estan en grups de diversitat, l’efecte que té sobre ells encara és pitjor, ja que la sensació general, és que treballen amb aquests materials justament perquè estan en un grup de reforç. Això repercuteix en l’autoconcepte i les pròpies expectatives d’èxit de manera directa, generant un espiral que en alguns casos els porta directes a la desmotivació i el fracàs progressiu.

Això no vol dir que no estigui a favor d’aplicar aquest tipus de metodologies a l’aula, però em costa veure’n la utilitat per afavorir l’èxit educatiu. Penso que a molts nois i noies de l’institut els aniria bé treballar de manera més manipulativa, vivencial i aplicable les matemàtiques.

Ara bé, la dinàmica de l’equip docent i la sobrecàrrega del centre en general, fa que a dia d’avui, sigui difícil, amb les hores que em queden de pràctiques estendre el projecte als docents dels grups ordinaris. Però seria una bona continuació del projecte.